Robert Musil. (Volumen I)

Estructurats en grans cercles concèntrics que en ocasions s'entrecreuen o s'interpolen temàticament sense voluntat de culminació resolutiva alguna, la qual cosa fa d'ells una genuïna obra oberta, aquests Diarios són una mica més que borumballa del taller en què va prendre cos literari decisiu L'home sense qualitats. Perquè més enllà del pretext puntual d'aquestes anotacions, a les quals el seu autor va dedicar part del seu esforç durant quatre carregades dècades —reelaboració narrativa de molt diversos fets i ocurrències, preses de posició sobre esdeveniments històrics o coses i persones que en algun moment van poder creuar-se en el seu camí, lectures, reflexions sobre la seua gran novel·la en trànsit, no menys llarg i complex, de gestació...-, la qual cosa realment adensa ací, pàgina rere pàgina, la seua presència són els grans temes/problemes cosmovisionals, teòricoliteraris, filosòfics i artístics d'aquest singular escriptor doblegat de pensador o pensador doblegat d'escriptor que va ser Robert Musil.

Vivisector, notari i sismògraf fidel dels moviments del seu món, amb el qual sempre va mantenir una relació ambivalent, Musil aquest antimodernista que va explorar les entranyes ètiques i estètiques de la modernitat tardana en un dels seus moments emblemàtics, consumisca, en efecte, en aquest Diari, en conversa interminable amb Goethe, Nietzsche i Thomas Mann —els tres més citats en les seues pàgines-, un de les autoanàlisis més complexes i ambiciosos, però també més representatius i de major força experimental i indagatòria (assagística), de la consciència literària del nostre segle. I en fer-ho porta aquests temes/problemes de ressonància epocal que bateguen sota la pell no sempre transparent dels seus Diarios a la condició de claus hermenèutiques de la seua pròpia obra narrativa. El que fa d'ells assumpte privilegiat, signe i xifra, del seu autor: concreció activa de la vella aspiració musiliana a assumir el món com un laboratori, en el qual, exerceix de manera sempre provisional i hipotètic, o el que és igual assatgístic-perspectivista, el sentit de la possibilitat, cercar i experimentar, dissoldre i recompondre una vegada i una altra la codificació de la vida petrificada pel costum, rescatar en fi, amb gest en ocasions fins i tot paròdic, la realitat de la seua condició secreta de potència d'actualitzacions infinitament transformables.