Ernest Martínez Ferrando
Jesús Ernest Martínez Ferrando (València, 1891-1965), més conegut com Ernest Martínez Ferrando, fou un arxiver, escriptor i historiador.
Com a arxiver, fon destinat el 1920 a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, del qual fou director des de 1940 fins a 1961. Va millorar les instal·lacions, va començar un procés de modernització i ampliació i condicionà la instal·lació i la conservació dels fons, fets que van reafirmar el prestigi científic de l’arxiu.
Va estudiar Filosofia i Lletres, branca d’Història, a València, i obtingué el premi extraordinari de llicenciatura el 1914. El 1915 ingressà al Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs. Treballà en la Biblioteca Universitària de Barcelona i la Biblioteca Provincial de Girona (1919). Des del 1920, va treballar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (a Barcelona), el qual dirigí entre 1940 i 1961.
Pel que fa al seu vessant literari, Carles Riba l’havia anomenat «el nostre Dickens en potència».
Va ser autor de narracions curtes, especialment de contes, encara que també té alguna novel·la, com Una dona s’atura en el camí, per la qual obtingué el Premi Joan Crexells (1935). També traduí al català obres d’autors francesos (Guy de Maupassant) i alemanys (Heinrich von Kleist, August Liebmann Mayer, Arthur Schnitzler, Stefan Zweig), i obres d’història de les lletres i les arts del castellà.
Especialista en la baixa edat mitjana a la Corona d’Aragó, la seua tasca com a historiador començà el 1934 amb el Catálogo de la documentación relativa al antiguo reino de Valencia (Jaime I el Conquistador; Pedro el Grande). Dos anys més tard, publicà Pere de Portugal, «rei dels catalans», vist a través dels registres de la seva Cancelleria (1936) i altres obres i articles en revistes especialitzades.
En relació amb això, a banda de les obres de caràcter arxivístic (catàlegs, guies, etc.), les d’investigació científica se centren sobretot en dos períodes. D’una banda, els segles XIII-XIV (des de Jaume I fins a Alfons el Benigne), i d’una altra, mitjan segle XV (la revolució catalana contra Joan II). La seua obra demostra l’accés que va tindre als fons documentals, fet que li permeté centrar-se en les èpoques que li interessaven, com la baixa edat mitjana.
La seua faceta literària, tot i que no la conreà els primers anys de la postguerra, sinó entre 1958 i 1963, perquè es dedicà a la gestió de la direcció de l’arxiu i a la investigació historiogràfica, quedà reflectida en el terreny històric. Presentava les biografies i narracions de fets històrics de manera que podien llegir-se com una novel·la, però amb la cura d’un arxiver en les dades. El que interessava Martínez Ferrando era «la individualitat dels personatges històrics i alhora la capacitat de trobar l’estil, clar i elegant, líric quan era necessari, per fer-los entenedors, per atrapar-hi el lector».
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1941, any en què hi ingressà amb un discurs sobre «Nueva visión y síntesis del gobierno intruso de Renato de Anjou en Cataluña». El 1949 fou nomenat primer president de la delegació de l’Associació Nacional d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs (ANABA) a Catalunya i Balears (1949-1952), i un any després, inspector regional dels arxius de la zona de Llevant, càrrec que li va donar accés als arxius catalans, valencians i balears. També va ser membre del Consell Internacional d’Arxius, va formar part del Centre de Cultura Valenciana, l’Acadèmia Pontaniana de Nàpols, la Deputazione di Storia Patria per la Sardegna, la Societat Geogràfica de Lisboa i el Patronat dels Monestirs Reials de Poblet i Santes Creus, a més d’estar adscrit a la Hispanic Society of America.
Vicent Alonso dedicà la seua tesi doctoral a Ernest Martínez Ferrando i escrigué Entre la poesia en prosa i el conte literari. Sobre la literatura d’Ernest Martínez Ferrando (Barcelona: PAM, 1992) i La trajectòria intel·lectual d’Ernest Martínez Ferrando (València: Eliseu Climent, 1992).
