Caciquisme roig

De Lluís Bernat i Ferrer, en sabem ben poca cosa. D'una nota autobiogràfica, deduïm que va nàixer a València -ell en silencia la data-, i "als catorze anys estrení -diu- la primera obreta teatral, en el Teatro de Russafa, titulà Un còmic improvisat". La influència de Constantí Llombart el va dur a una relativa "conscienciació" lingüística. Però "una cosa no pogué lograr de mi: fer-me escriure en Lo Rat Penat". Des del començament, doncs, se situava enfront del "llemosinisme" arqueològic i més o menys "cultural". Degué ser una  mica bohemi: vivia o malvivia, dels seus escrits. I, damunt, era republicà. Fou "redactor" de diversos diaris de València, de Barcelona, de Madrid. També el veiem relacionat, com a director o com a col·laborador, amb diversos periòdics populars de València. L'última notícia d'ell apareix al diari El Mercantil Valenciano del 19 de setembre de 1915. Lluís Bernat estava malalt i sense recursos. Degué morir una mica després, sens dubte. Tot plegat, fa la impressió d'una vida lliurada a la "literatura": a una literatura sense pretensions, cal reconéixer-ho, i sobretot, al periodisme, amb les consegüents precarietats econòmiques que això suposava en aquells anys. La seua fidelitat a la "llengua valenciana" s'hi afegeix, demostrada amb la passió que aplicà en postular-ne "defenses" i en llançar-se a una mena d'apostolat per iniciar una "prosa" a l'abast -en to i en temes- del públic "analfabet". El 1904 publicà una novel·la curta -o, si bé es mira "llarga", dins de l'esquema d'unes comparacions locals-, Caciquisme roig, i aixó aleshores ja resultava sorprenent. El 1908 inicià la primera col·lecció d'El Cuento del Dumenche, que arribà a traure al carrer cinquanta-un números.