Dos cuentos de invierno

Les novel·les i els contes de Miguel Herráez solen tindre com a escenari principal el de la memòria, el d'una certa memòria històrica. Són textos interessats a recuperar espais i temps, i especialment —els presents dos contes en són un exemple clar— són narracions buscadores de la vida, però de la vida en clau quotidiana, mai el succés de la vida com a gran esdeveniment.

En alguna entrevista, l'autor ha confessat que el mou molt més el xicotet succés diari i la seua translació ficcional que el gran esdeveniment com a matèria narrativa. Així, doncs, la seua obra se circumscriu en la línia minimalista en la qual intervenen personatges que bé podríem considerar com a autèntics antiherois, com a perdedors, però alhora com a tipus coherents, i tot això des d'una elaboració en la qual la tendresa i l'humor per a res són aliens al relat.