Juan Andrés: entre España y Europa

Ja fa temps que la historiografia reconeix l’existència d’un moviment il·lustrat espanyol i, poc a poc, s’ha exhaurit el mite del desert cultural a una Espanya del segle XVIII bolcada sobre si mateixa i incapaç de continuar l’evolució del pensament europeu.

En aquest camp d’estudi resulta d’especial interès la vida i l’obra del jesuïta valencià Juan Andrés Morell (Planes, 1740-Roma, 1817), qui passà quasi tota la seua vida a Itàlia i va conèixer dels il·lustrats del país, a més de mantenir correspondència amb els alemanys, suïssos, francesos i anglesos. Figures de l’altura de Carli, Beccaria, Denina, Herder, Bonnet, Condorcer o Gibbon es contaren entre els seus nombrosos coneguts. Al mateix temps, per mitjà del seus germà Carlos, protegit del Conde de Floridablanca, va exercir d’intermediari entre l’entorn cultural de la Cort espanyola i eixa intel·lectualitat europea.

Deixeble de Gregori Mayans, Juan Andrés representa magníficament la culminació de les distintes generacions d’il·lustrats valencians, des de la dels novatores de finals del segle XVII fins a la de aquells que tingueren que enfrontar-se al dilema provocat pel liberalisme i la revolució.

Carlos Damían Fuentes Fos ha aprofitat l’obra impresa i l’epistolari de Juan Andrés per a reconstruir les connexions europees d’un espanyol que va conèixer magníficament i acceptà l’ideari il·lustrat e inclòs va voler contribuir al seu corpus literari amb una interpretació peculiar de l’evolució històrica de la humanitat: els seus set volums al voltant de l’Origen, progresos y estado actual de toda la literatura, obra editada també en italià i en francès i hui en dia considerada la primera història universal de la cultura escrita.