La práctica escénica del Barroco tardío: Alejandro Arboreda

L’estudi de Pascual Mas s’aplica, sense concessions ni regatejos, a un primer objecte observat amb una mirada científica: el text. No fa falta recordar que sempre és considerat com una primera instància de la pràctica escènica. Però en el present cas val la pena subratllar-ho pel gran esforç desenvolupat amb vista a dur a terme un apilament documental que el porta a reconstruir amb tot el rigor possible el corpus teatral d’Alejandro Arboreda, dramaturg valencià que va obtindre els seus millors èxits en la cort de Carles II. Encara que a València comptem amb la col·lecció ben interessant en nou volums del Teatro Antiguo Valenciano (Biblioteca Municipal), quasi tota la producció d’Arboreda (la major part en còpies manuscrites) es troba dispersa per diferents biblioteques de l’Estat (especialment la Biblioteca Municipal de Madrid i la de l’Institut del Teatre de Barcelona). S’hi ha d’unir (en l’haver de mèrits de Pascual Mas) l’obstinació a traçar amb nitidesa un estat de la qüestió dels aspectes de catalogació i bibliografia. No s’oculta, per tant, la manera generosa d’enfrontar-se a la ingrata labor de posar els primers i dificultosos pilars a un desitjable i futur treball de conjunt.