Sermons. Sant Vicent Ferrer

Vicent Ferrer va nàixer a València el 1350, un parell d’anys després que l’anomenada Pesta Negra causàs estralls entre la població de la Corona d’Aragó. Amb només dèsset anys va ingressar al convent de Sant Doménec, on començà la seua formació, que continuà, poc després, a Barcelona i a Lleida, on ja arribà a exercir com a professor. La seua carrera acadèmica finalitzà a Tolosa del Llenguadoc, el 1377, amb l’obtenció del grau de teologia, tot i el 1389, amb l’ajuda econòmica dels jurats valencians, sembla que va aconseguir el títol de mestre en aquella disciplina. Preparat espiritualment i intel·lectualment, assessor de prínceps i governants, durant el Cisma d’Occident es va vincular a les opcions d’Avinyó i contra Roma, i més quan, el 1394, l’aragonès Pero de Luna, cardenal a Avinyó, serà escollit papa. Cridat allà pel pontífex, Ferrer va renunciar a títols i dignitats de relleu, i, després d’una malaltia greu i d’una visió, es dedicà en cos i ànima a la predicació itinerant. Aquella nova etapa en la vida de Vicent Ferrer l’anava a portar pels camins de mitja Europa, en diferents etapes. Però, amb tot, la seua participació va ser decisiva en dos esdeveniments de relleu per al seu país i per a la cristiandat: per un costat, va ser un dels participants de més influència en el Compromís de Casp, que entronitzà un nét castellà de Pere el Cerimoniós, Ferran I, a la Corona d’Aragó; per una altra banda, pràcticament tancà el Cisma, en retirar l’obediència a Benet XIII, que restà pràcticament presoner a Peníscola. El 1416 mestre Ferrer abandonà per sempre més la Corona d’Aragó dedicant-se completament a la predicació, arribant fins a Bretanya, on va acabar els seus dies, a Vannes, el 5 d’abril de 1419. La mort de Vicent Ferrer degué tenir una evident repercussió, i així ho podem constatar en cròniques i documents de l’època. La fama aconseguida en vida pel predicador valencià, li havia estat preparant, en gran mesura, el camí que encara li restava per recórrer a que seria declarat, temps a venir –poc més de vint-i-cinc anys després–, sant de l’Església catòlica per part d’un papa també valencià: Calixt III. De l’activitat homilètica de Ferrer ens han arribat nombroses mostres: en llatí, en castellà, en occità i, sobretot, en la llengua pròpia del sant. En aquest volum s’ofereix un tast d’aquella predicació viva, directa i loquaç, que va enlluernar els seus coetanis i que, encara en els nostres temps, té una gran força.