Triste asombro

Francisca Aguirre és cronològicament coetània a la generació del cinquanta espanyola, encara que en sentit estricte no hi pertany perquè va començar a publicar tardanament (en 1972) i al seu torn els temes i assumptes que componen el fons de la seua obra mostren una forta diferència respecte al dit grup poètic.

Des del primer llibre, Ítaca, Francisca Aguirre va començar a evidenciar l'interés a arribar a elaborar una epopeia d'allò quotidià, s'interessa per les contradiccions i les vulnerabilitats subjacents a les relacions amoroses. Encara així, dos són les constants de l'obra poètica: d'una banda la persistència d'un món recognoscible i de l'altra la constatació d'una visió existencialista de la vida.