André Malraux

Una vida no val res, escriu Malraux, però no hi ha res que valga una vida. La seua, més carregada d'esdeveniments, de riscos acceptats, de responsabilitats assumides i de perills correguts que la de cap altre escriptor francés, planteja amb força el problema de les relacions entre el real i l'imaginari, entre l'acció i la seua representació, entre la poesia i la veritat.

Haja combatut o no a Xina o a Espanya, amb els maquis de la resistència i en el Rhin, haja conegut o no a Mao Zedong o ajudat a De Gaulle a governar França, no fa més o menys gran l'autor de La condición humana o de La esperanza. Però les respostes a aquestes qüestions, donades amb la precisió que és possible aportar hui, esclareixen amb nova llum un cert procés de la creació artística.

Va actuar Malraux per trobar en l'acció la font de la seua inspiració poètica? Va escriure perquè l'acció, àdhuc sent fraternal i col·lectiva, no li donava ni la resposta a una certa exigència d'absolut ni el compliment que cerquen els conqueridors? Vida-pretext o obra compensatòria? El que és clar és que la seua vida i obra, profundament lligades, són les dues formes d'una intensa organització de si mateix, primer amb voluntat, després com a representació. Vida construïda com una obra, obra palpitant com una vida.

El llibre de Jean Lacouture, a qui una part de la seua vida nòmada va llançar després del rastre de André Malraux, de la selva d' Angkor als maquis del Perigord, no és un assaig sobre la imaginació creadora, sinó una biografia que es basa en múltiples fonts i en molts nombrosos testimoniatges inèdits. És la història d'un home que, a força de voler transformar en consciència la més àmplia experiència possible, va viure el seu segle més totalment que cap altre dels seus contemporanis. Així, aquesta vida en el segle és, en certa manera, una vida del segle mateix.