El Sàhara

El 1967, quan l’ONU va recomanar la descolonització, un exèrcit de pastors nòmades s’organitzen clandestinament, el Front Polisario, amb l’objectiu de l’alliberament nacional del Sàhara Occidental. Amb tot, el 6 de novembre de 1975, més de tres-cents mil marroquins avançaren uns quants quilòmetres sobre el territori del Sàhara Occidental en l’anomenada Marxa Verda, un fet que ha significat l’annexió del territori al Marroc i l’expulsió de la població sahrauí per mitjà d’accions militars i policials.

Actualment, el Sàhara Occidental continua dividit per un gran mur d’arena fortament militaritzat, el vessant marítim està controlat per Rabat i, en el desert interior, el Polisario (la República Àrab Sahrauí Democràtica) manté alliberada la franja més pobra del territori. A l’espera d’un referèndum per la independència, com va prometre l’ONU, els governs d’Alemanya, França i Espanya s’alineen amb el Marroc i proposen la constitució d’una mena d’autonomia sense garanties amb la qual només estaria d’acord una de les parts, la part ocupant.

En aquesta segona edició, s’ha intentat actualitzar els moviments geoestratègics internacionals sobre la descolonització del Sàhara Occidental. A més, es donen a conéixer per primera vegada les cròniques que Vicent Andrés Estellés va escriure el 1974 per a Las Provincias, l’única vegada que s’havia desplaçat com a reporter a una zona de guerra per a cobrir el conflicte. Finalment, s’ha inclós un article de la Revista Mètode on s’exposa com la flora i la fauna pateixen també els efectes directes i col·laterals del conflicte.