Fragmentos de memoria

Fragments de memòria, d'una memòria repleta de sensacions, esdeveniments, afectes, personatges que han ajudat a construir l'escena cultural italiana de l'últim mig segle i han poblat la vida de qui, en gran manera, l'ha dominat des de l'editorial que fundara en 1933 i que s'ha convertit en un dels mites de la cultura literària europea d'aquest segle.

Giulio Einaudi, després d'una llarga vida dedicada al treball i al cultiu de l'amistat i la intel·ligència, ha atès per fi a les veus amigues que insistentment li demanaven que escriguera sobre ella i ho ha fet. El resultat, no obstant açò, no és una autobiografia a l'ús, ni una història de l'editorial, com molts potser esperaven, sinó una contínua successió de moments evocatius, un itinerari íntim on els records, les sensacions, els llocs, les olors, les actituds i les paraules es retroben i formen un delicat i subtil tapís que ens mostra una existència inesgotablement rica i dialèctica, totalment inclassificable.

Amb una prosa escarida, essencial cristal·lina, l'autor escriu pas a pas allò que la seua font principal, la memòria, li suggereix, sense subjectar-se —com ell mateix adverteix al principi del llibre— a una cronologia estricta ni a les proporcions que teòricament demandarien certs detalls i situacions en comparació d'uns altres que històricament pogueren ser considerats no tan rellevants. Llegint el text que Einaudi ens presenta es té la impressió d'estar veient una pel·lícula feta de molts fotogrames, en un muntatge ràpid en el qual els personatges semblen perseguir-se no sense haver aconseguit una precisa definició, partint de vegades d'un detall omès o una sensació inadvertible. Personatges que estan retratats amb pinzellades simples, quasi esvaïdes, però reals. No hi ha un adjectiu de més, cap nota d'èmfasi.

Einaudi, home fonamentalment tímid i respectuós tal com ho va dibuixar Natalia Ginzburg en el seu Lèxic familiar, ha escrit un llibre on parla d'ell parlant dels altres. En la seua llarga galeria de noms, situacions, records i esdeveniments, trobem la cultura de més d'una generació, des de principis dels anys trenta fins a l'actualitat. Des dels amics que van iniciar amb ell l'aventura editorial i la van fer possible, com Leone i Natalia Ginzburg, Cessés Pavese, Felice Balbo o Elio Vittorini, passant pels quals van ser incorporant-se a la casa, com Carlo Levi, Italo Calvino, Primer Levi, Pier Paolo Pasolini, Leoanrdo Sciascia, Elsa Morante o Carlo Emilio Gadda, fins als grans autors i editors que va conèixer i va tractar, com Eugenio Montale, Arnoldo Mondadori o Valentino Bompiani, o els grans noms de la cultura mundial d'aquest segle amb els quals es va relacionar: Ernest Hemingway, Thomas Mann, Picasso, Paul Eluard, Man Ray, Lévi-Strauss o Lacan.

Un mosaic viu que, junts als flaixos dedicats als records de la infància i la família —el Torí de principis de segle, els estius en Dogliani, la figura del pare, que va ser president de la República—, dels viatges —París, Londres, Berlín, Frankfurt, Moscou—, de l'amor pels llibres i de l'ofici de l'editor —la puntillosa cerca del grafisme perfecte, del paper durador, dels caràcters nobles, les referències sòbries al naixement de les diverses col·leccions: Nuovo Politecnico, Saggi, Gettoni...—, ens acosta el perfum, l'atmosfera d'una època decisiva per al creixement intel·lectual, conflictiu i apassionant, no solament d'Itàlia sinó d'Europa.