Mnemosyne: disfraz y noticia

Una de les claus que faciliten la comprensió de la nostra literatura (i de tota la literatura occidental) és la presència en ella dels autors grecs i llatins. Esta presència adopta diverses formes, que van des de la inspiració argumental fins a la cita directa, tal com es troba en la nostra prosa clàssica preferentment. En canvi, la presència d'aquells en la poesia pren formes diferents en cada època depenent dels gustos de l'autor i de la possibilitat d'interioritzar les al·lusions a l'arrel de la poesia. Este llibre segueix esta evolució a partir del Poema del Mío Cid, on qualsevol al·lusió d'este tipus brilla per la seua absència, fins a la poesia del segle XX, per donar mostra de les dues postures contraposades amb les quals aborden els autors espanyols les fonts grecollatines: la cita directa i l'al·lusió en segon o tercer pla, en la que resulta de vegades quasi impossible reconèixer els antecedents. La conseqüència immediata d'esta evolució interioritzadora és que els poemes en els que es dóna este tipus d'al·lusió només són comprensibles des dels seus antecedents literaris, tal com passa amb Góngora, Rubén Darío, Antonio Machado o el mateix Federico García Lorca.