
Somnis de Valparaiso
Jaume Benavente (Autor/autora)
Premi València de narrativa en valencià 2020
Pels carrers de Valparaíso camina l'Enrique Giralt, xilè d'origen català. Puja als ascensors que comuniquen els barris de la ciutat i que uneixen, alhora, els seus records, com ara aquell dia de fa vint-i-cinc anys en què son pare li va dir que marxava. Pel mateix paisatge, com en un mosaic, discorre la vida d'altres personatges: Carlota Faber-Lenz, Isaac Lynch, Edna Valdés, Ramón Ortiz. I, a poc a poc, hi descobrim vincles silenciosos, connexions imprevistes, misteris, amors i revenges. El mosaic esdevé una teranyina. Tant fa que provinguin d'Haití o d'Alemanya, que siguin maputxes o britànics: al capdavall, la veritable protagonista serà la ciutat, que atrapa els seus habitants i que condensa -i potser condemna- els seus somnis.
Jaume Benavente (Barcelona, 1958) va passar la seua primera infantesa al Brasil. Llicenciat en Belles Arts i amb estudis de guionista, ha fet de dibuixant, auxiliar de biblioteca, administratiu i conservador de museus, entre altres oficis. Autor d'una vintena d'obres, algunes de les quals han estat traduïdes a l'espanyol i a l'italià, ha escrit poesia, narrativa breu, novel·la juvenil, narrativa de viatges i, sobretot, novel·les.
- Autor/autora
- Jaume Benavente
- Col·lecció
- Premi Institució Alfons El Magnànim - Narrativa en Valencià. Edicions Bromera
- Matèria
- Literatura Narrativa
- Idioma
- Valencià
- Editorial
- Edicions Bromera
- EAN
- 9788413581248
- ISBN
- 978-84-1358-124-8
- Pàgines
- 248
- Ample
- 15 cm
- Alt
- 23,2 cm
- Edició
- 1
- Data de publicació
- 02-12-2020
- Número en la col·lecció
- 315
Ressenyes
Vermut literari al voltant de "Somnis de Valparaíso"
"Els carrers poden esfondrar-se en qualsevol moment", per Xavi Ayén
Ressenya de Xavier Serrahima
Entrevista a Jaume Benavente Diari Regió 7
Entrevista Jaume Benavent El Punt Avui
Ressenya de Serra D'Or per Xulio Ricardo Trigo
Bolaño i el passejant solitari
Jaume Benavente: “Sempre he assumit el meu paper d’escriptor mig amagat i no m’he posat pedres al fetge