Stendhal

Estava segur, s'ho havia promés, que se li reconeixeria, i seria conegut cap a 1880. Stendhal havia previst bé: a la fi del segle passat va ser el seu gran moment. La seua obra íntima, diari, marginals, memòries, cartes, notes de la bugaderia, comptes de boticari, esborranys per a ús intern, tot estava disponible i publicat. Per fi se li va reconéixer com ell volia: íntegrament, màscara i rostre, obres i manies i bogeries, novel·les, estètica i secrets. Llavors va entrar en la glòria: equips sencers s'ocupaven a disminuir les zones d'ombra que ell havia establert sobre si mateix i a eixamplar les taques de llum que també havia preparat degudament.

Però en 1980, i pitjor encara en 1990, es va convertir en un desconegut, en un semioblidat. Continua Stendhal sense una certa familiaritat amb Henri Beyle? El seu nom està pertot arreu; la seua obra, reduïda pel consens a una novel·la ràpidament malgastada i banalitzada en els estudis escolars, és terriblement empobrida, i la seua vida, sens dubte la primera d'entre les seues obres, és oblidada.

El present llibre, que reprén i actualitza l'immens saber sobre Stendhal, o sobre l'home Únic, que va fer de l'empresa de ser ell un heroisme, un mètode i una inspiració, el segueix en la seua vida de cada dia, els seus amors, els seus oficis, les seues ferides de diners i de vanitat, les seues crisis, els seus odis, les seues alegries, i sobretot els seus papers, perquè, ja llegendari en vida, i per a ell mateix, era tan múltiple, tan únic, tan públic que va passar a l'estat d'enigma.