El Magnànim difon el setmanari que va narrar la vida de milers de valencians desplaçats durant 1937
La Institució Alfons el Magnànim ha presentat recentment la primera reproducció facsímil coneguda del setmanari Valencia en el llibre La veu de la colònia valenciana a San Sebastián, una publicació realitzada per la comunitat valencina refugiada a San Sebastián durant 1937. La troballa ha sigut possible gràcies a la localització d’una col·lecció digitalitzada en els fons de Koldo Mitxelena Kulturunea, a Gipuzkoa. De l’edició del llibre s’han encarregat Nel·lo Pellisser Rossell i Rafael Roca Ricart.
Valencia es va publicar setmanalment entre març i octubre de 1937, arribant a un total de 32 números. El seu objectiu principal era servir de punt de trobada per als milers de valencians que, per vacances, desplaçaments forçosos o fugides precipitades, havien arribat a San Sebastián. Per a molts, la publicació representava una connexió amb els seus arrels: un espai on es relataven vivències, inquietuds i notícies relacionades amb València i amb la pròpia comunitat desplaçada. Permetia compartir informació, mantindre vincles culturals amb la terra d’origen i contar la vida quotidiana d’esta comunitat lluny de casa.
Entre els col·laboradors va destacar el periodista i escriptor Teodor Llorente Falcó, l’experiència personal del qual per a arribar a San Sebastián és una part essencial del context històric del setmanari. El nou volum incorpora també un estudi introductori que analitza la trajectòria d’esta capçalera, tot just documentada fins ara i de la qual no existien exemplars en arxius públics valencians.
Un dels aspectes més cridaners del setmanari Valencia és la seua extraordinària raresa bibliogràfica. No figurava en catàlegs valencians i quasi no apareixia citat en estudis sobre la premsa de l’època. Només a través de referències indirectes —com mencions en obres sobre migracions i exilis durant la Guerra Civil— es tenia constància de la seua existència.
El gir decisiu va arribar quan es van localitzar còpies digitalitzades en els fons de Koldo Mitxelena Kulturunea, a Gipuzkoa. Este descobriment va permetre reconstruir la col·lecció completa i preparar l’edició facsímil que ara es posa a disposició del públic, retornant així a la memòria col·lectiva un document que, sense este treball, hauria continuat pràcticament inaccessible.
Malgrat la seua continuïtat al llarg de més de set mesos, Valencia va deixar de publicar-se de manera inesperada: l’últim número va aparéixer el 24 d’octubre de 1937 sense cap anunci previ. Cap nota editorial donava pistes sobre el cessament i el context de l’època tampoc suggerix un motiu concloent.
Tot i les circumstàncies, San Sebastián va viure aquells anys una activitat editorial notable. A la ciutat convivien diverses publicacions diàries i una sorprenent varietat de revistes culturals, gràfiques, humorístiques i fins i tot infantils. En este ecosistema, Valencia va trobar un espai propi com a mitjà destinat específicament a una comunitat geogràfica i afectiva concreta.
El facsímil de Valencia no sols dona a conéixer una capçalera inèdita per a la majoria d’estudiosos, sinó que també oferix una finestra al dia a dia d’una comunitat que, malgrat la distància i les dificultats, va buscar mantindre’s unida a través de la paraula escrita. L’edició actual incorpora, a més, un estudi contextual que acompanya el lector i ajuda a interpretar els múltiples matisos històrics i humans reflectits en les seues pàgines.
Amb este rescat, la Institució Alfons el Magnànim contribuïx a preservar un fragment important del patrimoni periodístic valencià, i a recordar la veu d’aquells que, des de la distància, van intentar mantindre viu el vincle amb la seua terra.
