Llorente i Blasco Ibáñez, un llibre memorable d’Antoni Ferrando
Historiar no és el mateix que “historitzar”. La primera operació consisteix a narrar els fets, a exposar allò que se sap que va passar, a establir una crònica més o menys minuciosa o exacta dels fets o esdeveniments del passat a partir de les fonts disponibles, que poden ser molt riques o bé fragmentàries i escasses. Historitzar, en canvi, és situar fets o esdeveniments, processos històrics, en el seu temps, mirar d’explicar-los, entendre’n les claus, ponderar causes i efectes. I això demana un distanciament, la capacitat de separar-los de les urgències del present. Historitzar és aplicar el mètode històrico-crític, fer comparacions, establir paral·lelismes que ajuden a la comprensió, i analitzar l’impacte dels fets o els esdeveniments en els coetanis i els protagonistes posteriors. Considerar també les interpretacions posteriors. Potser fent història -historiant- es descobreixen nous matisos, fets inadvertits o contextos més amplis, però la manera com els coetanis i els que vingueren després varen “llegir”, entendre o interpretar, aquells fets o esdeveniments és fonamental, decisiva.
Antoni Ferrando (a Llorente i Blasco Ibáñez. Entre la política i la literatura, Institució Alfons el Magnànim, 2021) ha fet un exercici exemplar d’historització a propòsit dels dos grans tòtems de la València, i el País Valencià, de finals del segle XIX i començament del XX, que ocuparen l’imaginari col·lectiu al llarg de dècades, fins els anys seixanta i setanta del segle passat, pel cap baix. I que encara sol·liciten la nostra atenció, per bé que no amb la passió que despertaven encara no fa tantes dècades.
Les contradiccions de Teodor Llorente i de Vicent Blasco Ibáñez, les seues pròpies contradiccions, i la gran contradicció que els oposava a tots dos -un, representant de l’statu quo impossible d’una Restauració oligàrquica, l’altre demòcrata republicà admirador de la Revolució francesa; un, poeta llemosí pretesament arcaïtzant, l’altre novel·lista modern en castellà- han estat les contradiccions que han marcat la vida valenciana entre el darrer terç del segle XIX i la primera meitat del segle XX. També les seues coincidències, que el llibre d’Antoni Ferrando té el gran encert de remarcar a partir de la polèmica sobre la guerra de Cuba, favorables tots dos a l’opció militar contra els independentistes cubans, però amb diferències tàctiques i també de fons, perquè a Llorente no li feia nosa l’exempció dels soldats de quota (que pagaven -els qui podien- per evadir el servei d’armes) i a Blasco Ibáñez el revoltava per la seua palesa injustícia. Llorente defensava el govern constituït i la monarquia, Blasco pensava que una República ho hauria fet millor. Però tots dos coincidien en la “intangibilitat” de la unitat de la pàtria, que incloïa l’illa de Cuba (també Puerto Rico i les Filipines). Allò, acabà molt malament com bé sabem amb el “desastre” del 98.
