Maria Ibars Ibars
Maria Ibars i Ibars, filla d’una família acomodada que viu a Dénia, naix a València el 29 de febrer de 1892. Son pare treballava al servei d’una de les famílies més riques de Dénia, que periòdicament feien estades en la gran ciutat. També era l’encarregat d’una empresa anglesa de pansa, activitat econòmica molt important en aquells moments a Dénia. Maria passa la seua infància i adolescència a la capital de la Marina Alta fins que es trasllada amb la seua germana a València a estudiar Magisteri en l’Escola Normal Femenina, on obté el títol de mestra el 1913. Després d’uns anys d’interinatge, ocupa una plaça definitiva en l’escola de la Font de la Figuera (la Costera), on comença a aplicar mètodes innovadors. Allí coneix el que seria el seu home, Vicent Payà Pla, amb qui es casa i té dos fills, Raquel i Vicent Payà Ibars, que, de grans, quan comencen els estudis superiors, van a València, on sa mare sol·licita i aconsegueix un trasllat escolar el 1934.
És aleshores quan retroba el seu amic Carles Salvador, un dels puntals de la cultura valenciana. La seua influència serà decisiva perquè Maria Ibars mamprenga una carrera literària en la llengua pròpia, el valencià. El 1935 comença els cursos de llengua i cultura valencianes que imparteix Carles Salvador al Centre de Cultura Valenciana. A partir d’aleshores, comencen les seues col·laboracions en el diari Las Provincias, propietat de la família Doménech, la filla de la qual era veïna d’Ibars a Dénia, i en la revista El Vers Valencià. En esta època, també entra en contacte amb l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, que contribuí decididament a la renovació pedagògica i la introducció de l’ensenyament del valencià en les escoles.
La guerra del 1936 impedeix el progrés d’este camí iniciat, i Maria Ibars, d’ideologia conservadora i catòlica, es reclou. En plena postguerra, Carles Salvador intenta que l’ús de la llengua pròpia es mantinga encara que siga en les publicacions permeses lligades a les festes i les commemoracions religioses populars. Al seu costat, Maria Ibars publica unes quantes poesies en les revistes Pensat i Fet i L’Altar del Mercat, en els Almanaques de Las Provincias, i també en els llibrets de falla o foguera. També participa en algunes antologies poètiques com Glòria vicentina (1944). El seu primer llibre, Poemes de Penyamar, apareix el 1949 i és un recull de poesies amb un pròleg de Carles Salvador. Penyamar és el nom de la rota que tenia a Dénia, on tenia el seu habitatge més estimat.
En este mateix any, guanya el premi de novel·la als Jocs Florals de València amb Vides planes i comença a relacionar-se amb el grup d’escriptors que intenten la renovació de Lo Rat Penat. Continua la publicació de poemes, ara en les revistes Glorieta i Sicània. Més tard, publica en el setmanari La Marina. A finals dels cinquanta, es proposa editar la seua obra en prosa, però no és fins al 1962 que apareix Vides planes, i el 1965 la seua altra novel·la en valencià, L’últim serf. Els seus contes es publiquen dins de la col·lecció Nostres faulelles entre 1961 i 1967. En castellà té les novel·les Como una garra (1961) i Graciamar (1963).
La mort del seu amic Carles Salvador i la seua salut precària contribueixen perquè s’aïlle progressivament. Mor el 9 de gener de 1965 a València. Hui, un dels instituts d’ensenyament secundari de Dénia porta el seu nom.
El 1992, amb motiu del centenari del seu naixement, es publica Els miracles de Teulada, localitat on fou mestra, una peça teatral inèdita de contingut religiós i popular. El 2015, s’estableixen unes rutes literàries en el seu honor; l’11 de maig del 2024, s’inaugura un bust en el seu honor, i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua li dedica l’any 2025 com a escriptora en valencià.
