Presentació: Premis València Assaig 2025
El pròxim divendres 8 de maig a les 19:00 hores, es presentaran els llibres La modernitat frustrada, de Carles Fenollosa (premi València d'assaig 2025) i Scriptura restituta d'Alaitz Zalbidea Berenguer (premi València Nova d'assaig 2025), publicats per la Institcuió Alfons el Magnànim.
L'acte se celebrarà en l’Espai Joan Fuster (C/ Sant Josep, 8 – 10, Sueca), i comptarà amb la participació de Vicent Baydal, historiador i els dos autors dels llibres.
L'entrada serà lliure i gratuïta fins a completar l'aforament.
La modernitat frustrada, (Premi València d'assaig 2025)
La modernitat frustrada exposa un balanç sobre l’estat de la llengua, la literatura i la ideologia de l’edat moderna a l’antic Regne de València. Una visió sobre tres centúries que, després de la plenitud lingüística i literària viscuda al Segle d’Or, col·locaren els valencians en una posició gradualment secundària i subalterna en el tauler politicocultural europeu, però, alhora, en un estat de vitalitat indiscutible i a la vora d’una Renaixença que era encara possible, si bé es tractava d’una simple besllum. La raó és que la modernitat cultural —en el sentit ideològic de la paraula— feia temps que s’havia frustrat: la creació d’una manera primària de pensar, d’actuar políticament i d’expressar-se «entre iguals» en aquella nova Europa que s’havia anat construint. Una manera pròpia, sostinguda i retroalimentada per la llengua, i en igualtat amb la resta de cultures polítiques. Això no succeí mai. El que passà, en canvi, fou que aquella veu existí, i vitalíssima, però —en part, en bona part i cada vegada més— expressada de manera subsidiària i a l’ombra de la cultura castellana: cultura moderna d’Estat.
D’altra banda, el títol de l’obra descarta definitivament aquella tenebrosa etiqueta de «Decadència», tan utilitzada durant un temps i ara ja en desús acadèmic. Tot plegat, es tracta d’un assaig per a explicar aquell passat, però també, sense dubte, el nostre present.
Scriptura restituta (Premi València Nova d'assaig 2025)
Per què ens ha costat tant als valencians escriure en la nostra llengua històricament? Quins factors porten a una persona a no escriure en la seua llengua materna en l’àmbit privat? Per què tenim tan pocs dietaris escrits en valencià durant el segle XIX?
L’estudi d’Alaitz Zalbidea fa un recorregut des del segle XVIII, moment en el qual s’escriu l’últim dietari en valencià, fins a una època en què una sèrie d’intel·lectuals sociolingüísticament conscients reviscolen l’ús de la llengua pròpia en les seues memòries.
Així, durant el primer terç del segle XX, tres autors valencians —Manuel Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu Gómez Serrano i Andreu Ivars i Cardona— confirmen en els escrits de caràcter privat la necessitat de creure en un marc històric, cultural i nacional com a motor de la lleialtat lingüística i també com a base de supervivència d’una llengua minoritzada durant segles.
