Arroz y paludismo

El cultiu de l'arròs ocupa un lloc privilegiat en la història de l'agricultura valenciana. Durant el segle XVIII la seva superfície augmenta extraordinàriament a les comarques centrals valencianes. Com a conseqüència d'això zones pantanoses són dessecades i extensos secans es transformen en regadius. Els alts rendiments de l'arròs permeten sostenir l'augment notable de la població valenciana durant aquest segle. Al mateix temps que la seva rendibilitat acreix les inversions en terres, concentrant la propietat agrícola en mans dels grups socials més poderosos i disminuint les tinences camperoles. Els arrossars no solament permeten el sosteniment de la població amb el seu aliment, sinó que estenen el paludisme entre els pobles propers. Aquest fet contradictori provoca un dels debats més interessants de la història valenciana. Autoritats, metges, agrònoms i il·lustrats discutiran a favor o en contra del cultiu amb arguments de variada índole: demogràfics, metges, econòmics i socials. La culminació Del qual trobem reflectida en les obres de CAVANILLES i VICENTE IGNACIO FRANCO, enfrontats en agra discussió a la fi del XVIII.