La tirania del cas únic

Premi València d’assaig 2026

Les màquines no odien cap llengua: només compten. I allò que compten decideix, en silenci, quines llengües existiran demà. La tirania del cas únic parteix d'una constatació incòmoda: el valencià no està absent de la intel·ligència artificial, hi és, però hi pesa poc. És una llengua atesa a mitges per uns sistemes que aprenen del que abunda i, per aritmètica cega, arraconen qui va arribar tard.

Eduardo Valencia desmunta la manera com solem discutir aquest problema: a colp de cas únic, l'anècdota indignant que fa la volta un matí i s'oblida a la vesprada, mentre el dany real s'acumula en un agregat que ningú no mira. Contra aquesta tirania, l'assaig proposa mesurar. Fertilitat del tokenitzador, diferencials de corpus, bucles de retroalimentació que confirmen el seu propi diagnòstic: si un sistema veu poc valencià, el maneja pitjor; si el maneja pitjor, la gent l'usa menys; i aleshores encara en queda menys perquè el veja. Per això, d'aquest mecanisme naix una reclamació en tres potes: produir freqüència viva, governar la dada i comparar amb condicions.

Eduardo València Tirapu (Pamplona-Iruña) és filòleg basc, lingüista computacional i científic de dades. S'ha format també en econometria i ha treballat amb models de llenguatge en empreses internacionals, entre Nova York i Madrid, i a Euskaltzaindia, l'Acadèmia de la Llengua Basca. És cofundador i directiu de diverses empreses d'intel·ligència artificial. La seua obra assagística explora la intersecció entre llengua, tecnologia i dades, amb una atenció particular a les llengües minoritzades i al que els sistemes automàtics en fan quan ningú no ho mesura. També és autor de poesia i narrativa.