Rodolf Sirera. Teatre complet 3

De la producció dramàtica de Rodolf Sirera, la Institució Alfons el Magnànim va publicar, el 2024, dos volums on es contenen totes les seues obres dramàtiques originals, tret de les setze que va escriure amb el seu germà Josep Lluís i que constitueixen una part molt important de la seua producció. Aquestes setze obres són les que s’inclouen en el present volum. Rodolf i Josep Lluís Sirera van encetar el 1971 una col·laboració que es va estendre durant quaranta-quatre anys, fins la mort de Josep Lluís, el 2015, amb una obra, Homenatge a Florentí Montfort, que va guanyar el premi especial del jurat en el Premi Ciutat d’Alcoi d’aquell any. Homenatge a Florentí Montfort encara no es pot considerar una obra escrita conjuntament, ja que ho va ser en dos seccions: la biografia de l’imaginari escriptor Florentí Montfort per una banda, i els poemes i la seua suposada obra de teatre per una altra, i cadascun dels dos germans se’n va fer càrrec d’una d’elles. A partir de 1975, amb El brunzir de les abelles comença el que podem considerar ja la plena col·laboració dels Josep Lluís i Rodolf en el procés d’escriptura. Aquesta obra inicia el que posteriorment els autors denominaran la trilogia La desviació de la paràbola,i que es completarà amb El còlera dels déus (1976) i El capvespre del tròpic (1977), trilogia al voltant de la Primera República espanyola i la Restauració, i la primera de les tres que escriuran al llarg dels anys. Després d’una revista paròdica inspirada pel teatre de Bernat i Baldoví (A l’Edén me’n vull anar, 1981), Rodolf i Josep Lluís Sirera van iniciar la segona trilogia històrica, al voltant de la Guerra Civil espanyola, amb Cavalls de mar (1986), a la que seguiria La partida (1989), obra que ha conegut diverses versions fins la que s’inclou en aquest volum, i finalment La ciutat perduda (1990-1993). Després del llibret de l’òpera El triomf de Tirant (1991) que, amb música d’Amand Blanquer fou estrenada a València el 1992, i la nova versió de Tres forasters de Madrid (1995), els germans Sirera van encetar, amb Silenci de negra (1999-2000), la tercera i última trilogia, al voltant de la Segona Guerra Mundial, la segona obra de la qual, Benedicat va ser de llarga gestació (2001-2005), i la tercera, Dinamarca (2015-2019) la va enllestir Rodolf quatre anys després de la mort del seu germà. Entre Silenci de negra i Benedicat, els germans Sirera van confegir tres obres més, El dia que Bertolt Brecht va morir a Finlàndia (2003), Dos dones (2010), una peça curta majoritàriament escrita per Josep Lluís, i París anys 60 (2015), creada pocs mesos abans de la mort d’aquest, i que es pot considerar la darrera que van escriure conjuntament tots dos germans.

Rodolf Sirera (València, 1948) va participar activament en el moviment del teatre indepen­dent i va publicar el seu primer text dramàtic el 1972. Entre 1979 i 1993 va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en l'administració valenciana relacionats amb el teatre, i entre 1995 i 2022 es va dedicar al guionatge televisiu. La seua obra dramàtica en soli­tari ha obtingut nombrosos premis, entre ells el Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya, i alguns dels seus textos han estat traduïts a diferents idiomes. Entre les seues obres destaquen Plany en la mort d'Enric Ribera (1972); El verí del teatre (1978); Indian Summer (1987); Maror (1994); Punt de fuga (1999); Raccord (2004); Trio (2011), o Clandestins (2023) així com adaptacions i versions, com ara La dama del mar, d’Ibsen (1980), L’home, la bèstia i la virtut, de Pirandello (1988), o La caiguda, de Camus (2001).

Josep Lluís Sirera (València, 1954-2015), va ser catedràtic d’Història del Teatre a la Universitat de València, de la qual fou degà i vice-rector, especialitzat en teatre medieval i del Segle d’Or, així com autor de nombrosos estudis sobre l’escriptura i la pràctica escènica contemporània, i d’una Història de la literatura valenciana (1995). Va escriure obres originals, com ara El cavaller dels miralls (1972) o Tardor (1978) i va fer també traduccions i adaptacions de textos teatrals, entre les quals una primera versió de Tres forasters de Madrid d’Escalante (1974), L’encreuament del Niàgara d’Alonso Alegría (1981), Entre els porcs d’Athol Fugard (1990), o La gran Semíramis, de Cristóbal de Virués (2002). Durant un temps va ser també guionista de televisió, i juntament amb el seu germà Rodolf va publicar el Teatre original complet d’Eduard Escalante (1995).