Llorente i Blasco Ibáñez

    Llorente i Blasco Ibáñez

    Demà dijous, a les 19 h i a la Llibreria Fan Set, tindrà lloc la presentació del volum Llorente i Blasco Ibáñez. Entre la política i la literatura (a propòsit, sobretot, de la guerra de Cuba), que ha elaborat Antoni Ferrando i publicat la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació; un acte en el qual prendrem part, a més de l’autor, Enric Estrela, Vicent Baydal, Carme Gregori,Gustau Muñoz i Rafel Roca.

    Polièdrics i contradictoris, Teodor Llorente Olivares i Vicent Blasco Ibáñez són dos dels referents culturals més influents i significatius de la història contemporània del nostre poble. I el llibre que ara es presenta en fa una radiografia acurada amb un parell d’objectius primordials: contrastar les posicions polítiques que adoptaren arran de la desfeta d’ultramar (1895-1898); i examinar com actuaren davant «l’alternativa de recuperar el valencià com a llengua literària o d’adoptar el castellà per a tots els usos comunicatius formals». Al respecte, cal recordar que la seua trajectòria s’emmarca, majoritàriament, dins del moviment lingüístic i literari de la Renaixença, que després d’un secular procés de castellanització intentà recuperar els usos cultes del valencià.

    De l’estudi de Ferrando cal destacar que ha defugit molts dels tòpics que, en les darreres sis dècades, han mediatitzat la percepció d’aquests autors (de Llorente, sobretot); i han condicionat de manera certament negativa la nostra visió del període cultural, ja que s’han limitat a reiterar que la Renaixença valenciana no promogué accions polítiques i, en conseqüència, fracassà, esdevingué folklòrica, estèril, no va assolir objectius significatius, etc., etc. És a dir, a repetir una lletania de llocs comuns sovint enumerats des de l’autoodi i un escàs (o nul) coneixement de l’època. De fet, quan diversos estudiosos –com Vicent Simbor en 1996 i Ferrando ara– s’han ocupat d’analitzar detingudament el moviment han sigut capaços de percebre aportacions i guanys com, per exemple, que «l’esforç per a assolir un valencià culte i digne, l’aposta per la unitat lingüística i literària i la quantitat de poetes implicats són factors ben meritoris», tal com llegim en aquest volum.

    Amb tot, Ferrando també hi afirma que Llorente i Blasco Ibáñez, «dues personalitats extraordinàries però instal·lades còmodament en el sucursalisme, van condicionar negativament el desplegament cultural i polític del País Valencià». En fi, en parlarem in extenso, si vostés ho desitgen, demà de vesprada.