Sistema d'accentuació (valencià, castellà, italià, s. XIX-XX)

¿Com s’ha format el sistema d’accentuació que apareix en les Normes de Castelló (1932)? ¿És racional i coherent? ¿És adequat per a la societat (accentuació de conduia, conduiem, conduieu; conduir, conduit, conduint; traicio, conduire, conduiria; penseu, pensaveu, pensarieu)? Després de comparar-lo amb el sistema del castellà i el  de l’italià, el llibre deduïx que no és assimilable per als parlants per quatre factors: 1) la dièresi tònica, que no  és necessària (la Renaixença accentuava veí / veína); 2) l’àtona, que sobra (si és camió —no camïó—, serà  descafeinat —no descafeïnat—); 3) les excepcions  freqüents ({entén però diran}, {veïna però egoisme}, {traïció però traireu}); 4) les regles que no responen a les estructures pròpies, sinó a les del llatí (obliqüitat però perspicuïtat) i les del francés (fluïdesa però fluid).

L’estudi de com s’han elaborat les regles d’accentuació mostra que l’objectiu no era aconseguir un sistema coherent i apte, sinó procurar que estiguera tan separat com fora possible del castellà (encara que això crearadificultats insalvables als parlants).

La segona part tracta l’accent diacrític (mon pare / el món), llista de paraules que ha anat variant i que les gramàtiques no mostren per a què aprofita. Amb arguments clars, Giner (1956) ho qüestionà, i Solà (1973) ho perfeccionà. Però les institucions normativitzadores no han aplicat les seues aportacions.

El llibre està elaborat des d’una orientació humanista i transversal: la llengua és dels parlants i del poble; i els gramàtics deuen fer propostes que, a més de coherents, siguen assimilables i practicables. En definitiva els gramàtics han d’estar al servici de les persones i de la societat. Eixa visió és poc compatible amb l’elitisme lingüístic, que espera que els parlants es limiten a callar i seguir els preceptes dels gramàtics.

Abelard Saragossà (Silla,1954) conjumina la perspectiva lingüística amb la social, fet que facilita l’aplicació de les seues propostes a la societat valenciana. Criteris de la normativa (1997) delimita els principis que determinen la confecció de regles. La Gramàtica valenciana raonada i popular (2003) mostra que la llengua dels pobles valencians és molt positiva, realitat que incrementa la identificació i la seguretat com a valencians. Premi d’Assaig de la Generalitat (2006) per Reivindicació del valencià; i Premi d’Assaig de Bromera (2010) per El valencià de Bernat i Baldoví. El valencianisme lingüístic (2018) és una indagació sobre els models lingüístics del segle XX. Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (2020) tracta les relacions lingüístiques entre balears, valencians i catalans. L’article neutre (2021) mostra que el començaríem a crear en el XIII, i que cap a 1400 ja estaria consolidat; és propi de les llengües romàniques meridionals. El valencianisme de Sanchis Guarner (2021) descriu  la seua concepció (humanista i solidària), que és aplicable a l’actualitat i atrau cap a la voluntat de dirigir des de dins la societat valenciana.