Coevolució de la vida i el planeta
El passat 12 de març, es va publicar en VilaWeb una entrevista a Juli Peretó feta en la seu de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes, del parc científic de la Universitat de València a Burjassot, en la qual fa un repàs al seu treball com a biòleg i de la seua darrera publicació, Un planeta creatiu. Com va començar la vida a la Terra i com la fabricarem en el laboratori, de la Institució Alfons el Magnànim. El llibre conté les reflexions del biòleg i inclou il·lustracions de Manuel Boix i un poema del també científic Carlos Briones.
Al llarg de la conversa, s’arriba a la conclusió que és un llibre Frankenstein, fet de fragments, com la criatura del llibre de Mary Shelley, que Juli Peretó cita en esta obra.
L’elecció del títol fon un procés bastant llarg. Amb una combinació de paraules clau que li agradaven, volia remarcar que la creació, si l’entenem com l’aparició de la vida en un moment determinat del temps, és el resultat d’uns processos naturals geològics, l’atmosfera, la mar i els minerals; per tant, el creador és el planeta mateix.
La segona frase del subtítol, com crearem la vida en el laboratori, ens diu que hi ha molta teoria i molts intents. Li interessa l’origen de la vida en la Terra fa milers de milions d’anys, però també la possibilitat que aparega per segona vegada la vida en el planeta, però, esta vegada, en un laboratori, és a dir, per la construcció d’un sistema que es manifeste com si fora un ésser viu a pesar que tinga coses diferents, que siga purament artificial. Això és el que s’anomena biologia sintètica. Hi ha moltes línies d’investigació, algunes de les quals són molt diferents entre si, però convergeixen en la possibilitat de generar sistemes biològics artificials que poden donar-nos beneficis diferents.
Peretó diu que no sabrem mai com es va originar la vida en la Terra i creu que no és un defecte de la ciència, sinó una impossibilitat quasi filosòfica en el sentit que és quelcom que va passar en èpoques molt remotes del que no tenim dades directes, sinó informacions indirectes. Per tant, al màxim que podem aspirar és a reconstruir com podria haver passat, i ho fem d’acord amb tots els coneixements que tenim de física, química, astronomia, etc.
El llibre va acompanyat d’il·lustracions de Manuel Boix amb els retrats d’alguns autors, perquè el llibre és un homenatge a tots els autors, alguns que tan sols ha llegit i altres que ha tingut la fortuna de conéixer personalment i creu que l’han influït d’alguna manera en el seu treball i pensament amb un resultat molt bonic. També va acompanyat d’un poema del seu col·lega Carlos Briones sobre el naixement de la vida. Carlos és un científic i un bon amic seu, i va escriure el poema mentres acabava el llibre.
Peretó ens conta que, en un capítol del llibre, canvia l’estil i escriu en primera persona. Es posa en la pell del científic Stanley Miller per a descriure una època històrica determinada en la qual vol manifestar com l’ambient i el context sociològic, polític i cultural del moment també afecten les decisions que prenen els científics. En este cas, és el moment de la guerra freda, cosa que influeix tot el seu treball.
El llibre ens parla de microorganismes, bacteris i vida microscòpica, que és la vida que més ha durat en la Terra (des del principi fins a l’actualitat) i de la qual depén tot el funcionament del planeta. Veiem la capacitat d’adaptació, és a dir, com la vida ha anat buscant les condicions i adaptant-se, i com el planeta també ha anat canviant. La Terra no és la mateixa ara que fa mil o tres mil milions d’anys. Hi ha hagut una coevolució, és a dir, la vida i el planeta han anat junts i s’han modificat mútuament. Tot eixe procés de coevolució i adaptació és el que ha volgut reflectir.
