Víctor Iranzo; un botiguer entre Bécquer, Llorente i Llombart
El seu nom i alguns pocs versos seus aparegueren, fugaços, en l’impagable recull d’Eduard Verger del 1984 –ara reeditat per la Institució Alfons el Magnànim en Antologia. Victor Iranzo–, any en què la seua obra completa era del tot introbable ja, o quasi, publicada feia vora cent anys i prologada per Teodor Llorente, mestre, model i amic seu. A hores d’ara aquella edició és encara més antiga, deu valdre molts més diners i continuarà sent, segurament, matèria d’exclusiu i obscur desig de bibliòfils. Així les coses, l’Antologia del poeta que apareix enguany en la Biblioteca d’Autors Valencians del mateix Magnànim és una bona oportunitat per a retrobar un autor que almenys caldria tindre en compte, perquè Iranzo no és –del tot– qualsevol poeta renaixencista.
La seua història comença a Aragó i acaba a València. Amb 12 anys es traslladà a la ciutat, on entrà d’aprenent en un establiment de teles del barri del Mercat. Molt de temps després seria de la seua propietat i fou allà on, en certa manera, s’accelerà tot, perquè en la rebotiga es reunien a fer tertúlia alguns dels membres de la fauna lletraferida del moment: d’una fauna petitburgesa, ordenada, mesurada i reformista, que li va servir de guia i d’exemple. Iranzo, llavors, ja escrivia versos. Flores sin aroma (1871) és el seu primer recull: un indici, només, i una còpia adolescent, precària i mimètica, d’aquella poesia castellana que llegia. Mentrestant s’atrevia amb la prosa: hi ha un manuscrit seu sobre la ciutat de València, de descripcions optimistes, juvenils, molt finisecular. Mantingué, també, alguna pica-baralla en premsa, amb motiu d’unes rimes crítiques amb la banca, satíriques i patrioteres, i fins i tot tingué temps per al teatre, amb un precari sainet, una “quisi-cosa en valenciano” com resava la portada, publicat l’any 72. No reincidí.
Tota aquella producció, però, tenia el mateix regust: el d’un romanticisme incipient, exaltat artificialment a estones, com manaven certs cànons, però nostàlgic, cristià i popularista en el fons. Iranzo, al capdavall, era un xicotet botiguer que volia però no podia escriure com Bécquer. Catòlic, progressista, convençut de la redempció a través del mercat i de la tècnica, quan feu per fi el bot d’una llengua a una altra en la seua posterior poesia valenciana, més madura i més sòlida, patí una tensió semblant. Era un bot ben natural, per cert. La ciutat de finals del XIX, a penes vessada encara sobre les hortes, amb els enderrocs de les seues muralles medievals encara bategants, parlava valencià. El poble ho feia, almenys. I el poble era majoritari.
